Contra la cultura del sí, bwana!

02/07/2012 | 0 comentaris

Zoom Ampliar / Més imatges

Contra la cultura del sí, bwana!

En els darrers tems hi ha hagut un debat amb la voluntat de minar les posicions definides com la "cultura del no", entesa com determinats moviment socials oposats a algunes pretensions de les administracions o dels grans inversors.

L'anomenada cultura del "no al meu pati del darrere" té nom americà: Not in my back yard i un dóna per entès que la suposada radicalitat dels opositors ha de servir per desqualificar-los (desqualificar-nos), en bloc. El no és menyspreat per una cultura que seria la del sí, aquella socialment responsable, conscient de les dificultats, però favorable a totes les oportunitats, les que siguin. Fins i tot el Centre d'Estudis Jordi Pujol ha fet darrerament unes sessions d'anàlisi (enderrocament) de "la cultura del no".

Bé, davant la seguretat en l'atac a tot tipus d'opositor, podem fer-ne també una defensa general, almenys de bones raons de base, raons que legitimen moltes de les posicions opositores, molt més riques d'allò que normalment es creu.

Trenta anys de democràcia sembla que no han estat suficients per aportar a les administracions unes mecàniques de treball més rigoroses i el fet és que estem en un panorama més simple i populista que altres països de cultura democràtica més sòlida. No és estrany que al nostre Estat i al nostre país, Catalunya, les posicions redemptores del polític de torn siguin que planifica a corre cuites, projecta a batzegades i fa de "dictador bo", sempre amb el paraigües de l'excusa d'haver estat "elegit". La crisi ha posat de relleu moltes de les mancances de la planificació de les infraestructures i ara tothom admet coses que fins fa només quatre dies afirmaven gent crítica: un Estat amb autovies i aeroports buits, AVE sense rendiments, gasoductes en cul de sac, serveis de rodalia abandonats, la costa destruïda, etc., etc., etc.

Però, la crítica a la conjuntura política i al poc pes de la planificació i als projectes oficials dirigits amb celeritat pel polític de torn no acaba d'explicar el conjunt de la desgràcia.

Ens troben amb una administració on les al·legacions que pots fer a determinats projectes les resoldran sempre els mateixos tècnics que els han redactat o els han dirigit, de forma que el polític és un simulacre com la reina mare, que no mana res, o el primer interessat en facilitar que no hi hagi participació. Al·leguis el que al·leguis, et trobaràs que només els tribunals et poden concedir algun dia la raó, potser si tens diners suficients per fer contenciosos i la quietud processal no és superada per la velocitat dels fets.

Tindríem dret a una independència entre els que jutgen les nostres al·legacions a projectes i plans i els que els han redactat. És una demanda mínima i justa la de separar jutge i part en l'administració, però no hi ha cap possibilitat en cap administració per a que ens faci el més mínim cas: municipal, autonòmica o central. Cap no canviarà els seus esquemes.

En el nostre país, entre les entitats socials i els partís polítics hi ha una freqüent relació quan aquests estan en l'oposició, però quan arriben al govern les tornes canvien del tot. Llavors passen a tenir "tanta feina" que ja mai més no els veuràs, potser algun cop escadusser al llarg de la legislatura, però sense que es pugui assegurar cap relació correcta entre la societat organitzada i els representats de la sobirania. Per a aquests polítics, els vots són un xec que els permet fer obra sense interlocució en funció del programa electoral, o de els novetats que sorgeixin, és a dir amb un grau enorme de llibertat no contrastada. Front els temps de travessia del desert en la qual fan torn els partits, ara tu, ara jo, les entitats socials estan en travessia permanent.

La gravetat de la situació també s'explica per uns partits que en democràcia han gaudit de fons de finançament suficients, mentre que les entitats socials han de pidolar subvencions i encara ara no tenen accés a una llei de mecenatge mínimament seriosa. Es diu: les entitats socials heu de viure dels vostres socis, però nosaltres no estem disposats a viure dels nostres militants. I s'afegeix: nosaltres tenim fundacions amb beneficis fiscals (i trampes quan cal) mentre que vosaltres teniu la poca vergonya de demanar-nos subvencions.

La debilitat de la societat civil, i més en temps de crisi com l'actual, situa la relació entre la societat civil i els poders públics en una balança molt desigual, molt poc assegurada per la banda de la societat.

L'actual crisi no és sols política, sinó de la manca de moralitat en les actuacions de determinats càrrecs públic, polítics, econòmics, però també de la manca de societat. D'una societat que se'ns està empetitint i que no pot viure només del voluntarisme, sinó també d'un reconeixement social, econòmic i tècnic.

Catalunya, un país sense Estat, ha pogut fer molta tasca de substitució, fent tot allò que quedava pendent per la manca d'Estat. Però, l'activitat critica forma part de la feina corrent de la societat, només que el missatge que ens volen fer empassar és: treballeu, treballeu, però no critiqueu, i sigueu agraïts a les almoines que us fem des dels poders.

Algunes critiques a "la cultura del no" pretenen demolir la personalitat dels moviments socials en nom de l'arbitrarietat i la subjectivitat del polític. Ni més ni menys.

 

manel larrosa

juny 2012.

mlarrosa@coac.net

 

 

Comentaris

Envia un nou comentari

  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.

Més informació sobre opcions de format

Mollom CAPTCHA (play audio CAPTCHA)
Tecleja els caràcters que veus a la imatge. Si no ho pots llegir, desa el formulari i es generarà una nova imatge. Pots usar majúscules i minúscules.