La sobirania alimentària com a alternativa

25 febr. 2014
Altres
0 Comentaris
La sobirania alimentària com a alternativa

La sobirania alimentària és un tema que de fa temps ja tenim sobre la taula. El podem analitzar en relació amb la sobirania energètica, amb el canvi climàtic, amb la necessitat d’un cert empoderament social o amb la recuperació dels usos del sòl, tant rural com urbà, però el cas és que d’una manera o altra, s’ha de posar fil a l’agulla. Hi ha moltes persones i col·lectius que ja han començat a caminar, in voldríem que aquest blog també serveixi per difondre la seva tasca.

A continuació reproduïm un article de l’Esther Vivas que ens pot servir per emmarcar el que representa la sobirania alimentària.

La sobirania alimentària com a alternativa
Esther Vivas

La globalització neoliberal, en la seva trajectòria per privatitzar tots els àmbits de la vida, ha fet el mateix amb l’agricultura i els béns naturals, sotmetent a la gana i la pobresa una immensa part de la població mundial. Avui es calcula que en el món hi ha 925 milions de persones que passen fam, segons dades de la FAO (Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació), quan, paradoxalment, es produeixen més aliments que mai en la història.

Com indica l’organització internacional GRAIN, la producció de menjar s’ha multiplicat per tres des dels anys seixanta, mentre que la població mundial només s’ha duplicat en el mateix període de temps, però els mecanismes de producció, distribució i consum, al servei dels interessos privats, impedeixen als més pobres d’obtenir els aliments necessaris.

L’accés a la terra, l’aigua, les llavors… per als petits agricultors no és ara com ara un dret garantit. Els consumidors no sabem d’on prové el que mengem, no podem escollir consumir productes lliures de transgènics. La cadena agroalimentària s’ha anat allargant progressivament allunyant cada vegada més la producció i el consum, afavorint l’apropiació de les diferents etapes de la cadena per empreses agroindustrials, amb la conseqüent pèrdua d’autonomia de pagesos i consumidors.

Enfront d’aquest model dominant de l’agribusiness, en què la cerca del benefici econòmic s’avantposa a les necessitats alimentàries de les persones i al respecte pel medi ambient, sorgeix el paradigma alternatiu de la sobirania alimentària. Una proposta que reivindica el dret de cada poble a definir les seves polítiques agrícoles i alimentàries, a controlar el seu mercat domèstic, a impedir l’entrada de productes excedentaris a través de mecanismes de dumping, a promoure una agricultura local, diversa, camperola i sostenible, que respecti el territori, entenent el comerç internacional com un complement de la producció local. La sobirania alimentària implica retornar el control dels béns naturals, com la terra, l’aigua i les llavors, a les comunitats i lluitar contra la privatització de la vida.

Més enllà de la seguretat alimentària

Es tracta d’un concepte que va més enllà de la proposta de seguretat alimentària, defesa per la FAO a partir dels anys setanta amb l’objectiu de garantir el dret i l’accés a l’alimentació per a tota la població. La seguretat alimentària no representa un paradigma alternatiu, ja que no qüestiona el model actual de producció, distribució i consum, i se l’ha desposseït sovint del seu significat original. La sobirania alimentària, d’altra banda, sí que inclou la proposta de garantir que tothom pugui menjar, a la vegada que s’oposa al sistema agroindustrial dominant i a les polítiques de les institucions internacionals que hi donen suport.

Assolir aquest objectiu requereix una estratègia de ruptura amb les polítiques agrícoles neoliberals imposades per l’Organització Mundial del Comerç, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, que han erosionat la sobirania alimentària dels pobles a partir dels seus dictats de lliure comerç, plans d’ajust estructural, endeutament extern, etc. Enfront d’aquestes polítiques, cal generar mecanismes d’intervenció i de regulació que permetin estabilitzar els preus, controlar les importacions, establir quotes, prohibir el dumping i en moments de sobreproducció crear reserves específiques per quan aquests aliments escassegin. En l’àmbit nacional, els països han de ser sobirans a l’hora de decidir el seu grau d’autosuficiència productiva i prioritzar la producció d’aliments per al consum local, sense intervencionismes externs.

Tanmateix, reivindicar la sobirania alimentària no implica un retorn romàntic al passat sinó que es tracta de recuperar els coneixements i les pràctiques tradicionals i combinar-los amb les noves tecnologies i els nous sabers. No ha de consistir tampoc a fer un plantejament localista, ni a “mistificar les coses petites” sinó a repensar el sistema alimentari mundial per afavorir formes democràtiques de producció i distribució dels aliments.

Una perspectiva feminista

Avançar en la construcció d’alternatives a l’actual model agrícola i alimentari implica incorporar una perspectiva de gènere. Es tracta de reconèixer el paper que tenen les dones en el conreu i la comercialització d’allò que mengem. Entre un 60 i un 80% de la producció d’aliments dels països del Sud, segons dades de la FAO, recau en les dones. Elles són les principals productores de cultius bàsics com l’arròs, el blat i el blat de moro, que nodreixen les poblacions més empobrides del Sud global. Tanmateix, malgrat el paper clau que tenen en l’agricultura i en l’alimentació, són elles, juntament amb els nens i les nenes, les més afectades per la fam.

Les dones, a molts països d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, s’enfronten a enormes dificultats per accedir a la terra, aconseguir crèdits, etc. Però aquests problemes no només existeixen al Sud: a Europa moltes dones del camp es troben amb una total inseguretat jurídica, ja que majoritàriament treballen en explotacions familiars on els drets administratius són de propietat exclusiva del titular de l’explotació, i les dones, tot i treballar-hi directament, no tenen dret a ajudes, a la plantació, a una quota làctica, etc.

La sobirania alimentària ha de trencar no només amb un model agrícola capitalista sinó també amb un sistema patriarcal, profundament arrelat en la nostra societat, que oprimeix i sotmet les dones. Una sobirania alimentària que no inclogui una perspectiva feminista estarà condemnada al fracàs.

La Via Camperola

El concepte de sobirania alimentària el va proposar el moviment internacional de La Via Camperola, que agrupa unes 150 organitzacions agràries de 56 països, l’any 1996 coincidint amb la Cimera Mundial sobre l’Alimentació de la FAO a Roma.

La Via Camperola es va constituir el 1993, a l’inici del moviment antiglobalització, i progressivament es convertí en una de les organitzacions de referència en la crítica a la globalització neoliberal. L’ascens d’aquest moviment és l’expressió de la resistència camperola a l’enfonsament del món rural, provocat per les polítiques neoliberals i la intensificació d’aquestes polítiques amb la creació de l’Organització Mundial del Comerç.

Les organitzacions que integren La Via són bastant diverses, pel que fa a procedència ideològica i als sectors representats (sense terra, petits camperols…), però totes coincideixen en el fet que pertanyen a les franges agràries més colpejades per l’avanç de la globalització neoliberal. Una de les fites assolides ha estat superar, de forma bastant satisfactòria, l’escletxa entre els agricultors del Nord i del Sud, articulant una resistència conjunta a l’actual model de liberalització econòmica.

Des de la seva creació, La Via ha creat una identitat “camperola” polititzada, lligada a la terra i a la producció d’aliments, construïda en oposició a l’actual model de l’agribusiness i basant-se en la defensa de la sobirania alimentària. La Via encarna un nou tipus d’“internacionalisme camperol” que podem conceptualitzar com el “component camperol” del nou internacionalisme de les resistències representat pel moviment altermundialista.

Una opció viable

Un dels arguments que utilitzen els detractors de la sobirania alimentària és que l’agricultura ecològica és incapaç d’alimentar el món. Però, contràriament a aquest discurs, diversos estudis demostren que aquesta afirmació és falsa. Així ho constaten els resultats d’una exhaustiva consulta internacional impulsada pel Banc Mundial en partenariat amb la FAO, el PNUD (Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament), la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura), representants de governs, institucions privades, científiques, socials, etc., dissenyada amb un model de consultoria híbrida, que va involucrar més de 400 científics i experts en alimentació i desenvolupament rural durant quatre anys.

És interessant observar com, encara que l’informe tingués al darrere aquestes institucions, concloïa que la producció agroecològica proveïa d’ingressos alimentaris i monetaris els més pobres, a la vegada que generava excedents per al mercat, i s’erigia com a millor garant de la seguretat alimentària que la producció transgènica. L’informe de l’IAASTD (Avaluació Internacional del Paper del Coneixement, la Ciència i la Tecnologia en el Desenvolupament Agrícola), publicat a l’inici del 2009, apostava per la producció local, camperola i familiar i per la redistribució de les terres a mans de les comunitats rurals. L’informe fou rebutjat per l’agribusiness i el Banc Mundial el va arxivar, si bé 61 governs el van aprovar discretament, a excepció dels Estats Units, el Canadà i Austràlia, entre altres.

En la mateixa línia es posicionava un estudi de la Universitat de Michigan, publicat el juny del 2007 per la revista Journal Renewable Agriculture and Food Systems, que comparava la producció agrícola convencional amb l’ecològica. L’informe concloïa que les granges agroecològiques eren altament productives i capaces de garantir la seguretat alimentària a tot el planeta, ben al contrari que la producció agrícola industrialitzada i el lliure comerç. Les conclusions indicaven, fins i tot les estimacions més conservadores, que l’agricultura orgànica podia proveir com a mínim tant d’aliment de mitjana com el que es produeix en l’actualitat, tot i que els investigadors consideraven, com a estimació més realista, que l’agricultura ecològica podia augmentar la producció global d’aliments fins a un 50%.

Diversos estudis demostren que la producció camperola a petita escala pot tenir un alt rendiment, a la vegada que empra menys combustibles fòssils, especialment si els aliments es comercialitzen en àmbits locals i regionals. En conseqüència, invertir en la producció camperola familiar és la millor opció per lluitar contra el canvi climàtic i posar fi a la pobresa i la fam, garantint l’accés als béns naturals, sobretot si tenim en compte que tres quartes parts de la gent més pobra del món són petits camperols.

En l’àmbit de la comercialització s’ha mostrat com a peça fonamental, per trencar amb el monopoli de la gran distribució, el fet d’apostar per circuits curts de comercialització (mercats locals, venda directa, grups i cooperatives de consum agroecològic…), evitant intermediaris i establint unes relacions properes entre productor i consumidor, basades en la confiança i el coneixement mutu, que ens portin a una creixent solidaritat entre el camp i la ciutat.

En aquest sentit és necessari que les polítiques públiques es facin ressò de les demandes d’aquests moviments socials i donin suport a un model agrícola local, camperol, diversificat, orgànic, i que es prohibeixin els transgènics, es promoguin bancs de terres, una llei de producció artesana, un món rural viu… En definitiva, una pràctica política al servei dels pobles i de l’ecosistema.

Escrit per  Daba System

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *