Sortida botànica Valls de Can Masdeu- Vall de Sant Iscle.

De la mà de Jordi Pérez fem una passejada botànica pel massís Collserola, un parc natural situat al cor de l’àrea metropolitana de Barcelona; durant la passejada podem constatar algunes de les problemàtiques que això comporta, especialment al vessant barceloní de la serra: la híper-freqüentació, la presència de deixalles, la gran quantitat de línies elèctriques que la travessen i la difícil convivència entre biciclistes, corredors, excursionistes i naturalistes.

El punt de trobada és l’estació de metro de Valldaura, des d’allà iniciem un recorregut que ens porta a travessar la ronda de Dalt per poder accedir al parc natural. El camí transcorre per la vessant solana de la muntanya; la primera aturada és en uns prats d’albellatge, una gramínia pròpia de zones càlides i un xic plujoses que es fa a zones de la serralada litoral de la meitat nord del principat que han patit sobreexplotació ramadera, incendis, híper-freqüentació i d’altres factors de degradació. Aquest prat té dos nivells d’estrat herbaci el més baix, amb llistó (Brachypodium retusum) i el més alt, amb l’albellatge (Hiparrenya hhirta). El prat és acompanyat d’un matollar de ginesta i algun pi pinyoner solitari. La zona s’està recuperant d’un incendi de juny de 2021.

Seguim per un camí que transcorre pel fons de vall del Torrent de Can Santgenís. Allà trobem dos exemplars ben desenvolupats d’aloc o té de frare (Vitex agnus-castus), espècie pròpia dels torrents intermitents i rambles properes a la costa en terreny silícic; es tracta d’una espècie molt escassa a Collserola. També hi vam veure els primer brots d’alexandrí o api de cavall (Smyrnium olusatrum). Aquesta robusta planta de la família de les umbel·líferes formava part de la dieta dels romans i era molt valorada a l’edat mitjana com a condiment. Entre d’altres plantes i arbustos (com pollancres, pruneres, lledoners, repalasses, serveroles, etc.), destaca la presència, aquest any molt minvada a causa de la sequera, del Mill gruà o Herba pedrera (Lithospermum purpurocaeruleum). Planta característica de la comunitat d’omeda amb mill gruà, la seva presència ens pot induir a pensar que aquesta és la vegetació potencial d’aquest sector de la vall. Alguns exemplars de roure (Quercus cerrioides), de gran port, s’obren pas entre els lledoners (Celtis australis), aquí força abundats. .

Una mica més amunt travessem la finca de la Masia de Can Masdeu, una masia ocupada i autogestionada que ofereix horts comunitaris i un centre per activitats culturals. Amb el pas dels anys el projecte ha anant creixent i consolidant-se i ara alberga un Punt d’Informació de Collserola.
Sortint de Can Masdeu continuem pujant per la vessant solana de la muntanya fins al coll de la Ventosa i El Forat del Vent. Aquests dos topònims es informen de manera molt gràfica que ens trobem en una sector de la serra per on circula sovint el vent amb força, degut a que la carena divisòria d’aigües baixa de cota i els vents que venen del Vallès i del la costa es canalitzen. A la finca de la casa de camp d’estil modernista Can Ferrer ens aturem a esmorzar. Des d’aquí podem veure tota la plana del Vallès i la serralada prelitoral.

Continuem l’excursió per la vessant obaga de la muntanya, amb una vegetació molt més frondosa que ens indica que les condicions climàtiques han canviat respecte a el vessant sud. Passegem per un alzinar incipient, encara amb pins, però amb plantes ja amb vegetació més pròpia d’aquest hàbitat com el matapoll, l’arboç, l’estepa negra, la falzia negra, el matabou, el marfull o el galzeran. Amb el temps, aquest bosc secundari evolucionarà cap a un alzinar madur.

El recorregut segueix el torrent de Sant Iscle, que amb una orientació nord presenta una vegetació força exuberant i frondosa, que contrasta notablement amb la vegetació del vessant sud de la serra, com la que ocupava la vall de Can Masdéu. En aquest fondal trobem plantes de tendència eurosiberiana com Carex sylvatica, Carex pendula, Brachypodium sylvaticum, Geum urbanum, Aquileguia vulgaris, etc. Tot i que al fondal abunden les alzines, roures, pins i petits freixes, l’arbre dominant és una espècie ornamental que aquí esdevé invasora: la falsa acàcia (Robinia pseudoacacia). Cal destacar, però, el retalls ben desenvolupats de la comunitat d’avellaner amb la falguera Polystichum setíferum, hàbitat propi de zones humides i ombrívoles de les serrades costeres. Veiem també un exemplar de gran port de roure vermell americà (Quecus rubra) i varis exemplars de inevitable planta invasora Ailanthus altissima.
Seguim la capçalera del torrent tornem al forat de vent, i allà iniciem la tornada, ara entre garrics i estepes. Estem altre cop a la zona solana de la muntanya. Novament, contrastem la diferència de vegetació entre el vessant obac i la solana. Són les dues cares de Collserola, aquest parc natural tan particular.

Text de Jordi Perez i Mireia Calvet. Fotografies: M. Calvet, J.M Nogué

vista del prat d’albellatge

La falguera Polystichum setíferum i el Carex Sylvaticum

Escrit per  Mireia Calvet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *